T'escric aquesta carta, més amb el cor que amb les mans, explican-te la nostra història que mai hauria d'haver passat, intentant donar-li un altre sentit. Provant a reviure-la amb altres paraules, més per tu que per mi, ja que sé que no te'n recordes de mi i que et vas emportar el teu cor i el teu "t'estime per sempre" amb tu. Ja fa més de dos anys que va passar tot. Te'n recordes? Aquella vesprada interminable que em feia mal el cap i que tu no deixaves de mirar-me. Encara no sé per què vas aparéixer. Jo, que acostumava anar a aquella botiga que tant m'agradava, no esperava trobar a ningú. Allí anava des de feia dues setmanes. Algun dissabte de matí. Alguna vesprada solta. Per què just vam haver de coincidir? Podria no haver anat, podries no haver-te fixat en la secció de música indie. Podria no haver preguntat per un disc, havent d'esperar així en la secció de música. Podries no haver agafat el mateix disc que estava mirant. Podries no haver-te fixat en la meua samarreta i podriem no haver parlat. Podriem no haver coincidit per mil coses. Sé que no es pot atribuir a un fet terrenal una explicació còsmica, pero tot estava tan ben preparat per a què ens coneixèrem que tindré que permitir-me a mi mateixa pensar-hi més enllà. Vam acabar aquella vesprada passejant junts. I això, era més del que esperava d'un desconegut. Per a quan vam tornar a veure'ns, ja em tenies. D'una forma indescriptible. Però jo encara no ho sabia. Ara sí. Ara entenc per què quan em vas contar que temps enrere havies conegut al teu tot, em vaig caure. No literalment. Per molt que ho dessitjara, el món va continuar sent igual, menys jo.
Tot això va passar progressivament. Et vaig començar a estimar a la tardor. A la primavera, ja no t'estimava de la mateixa forma. Només va passar tot en unos mesos. Els dies amb tu, les conversaciones impossibles, els teus ulls clavats en mi, dient-me "mai seré teu, només puc ser d'ella".
Tot i així, em deixaves formar part de tu, i jo de la teua vida. Però ja veus, que la meua manera d'estimar-te va ser més forta que res.
En estiu vaig deixar de saber de tu. Ella no volia, jo ho necessitava. Ella era el teu tot, jo mai vaig ser suficient (veritat que ho pareixia quan discutíes amb ella?)
A la segona tardor amb el teu record en el meu cap, te'n vas anar. Que no tenia dret a saber almenys de tu? Pareix ser que no.
Ja veus. Tant de temps invertit en tu, per a res. Com pots comprovar, el meu dolor és més gran que la teua infelicitat. Continua viu.
Encara no sé què pensar de tot això. Dubte de si estàs viu i tot. No ho puc saber.
Tampoc sé què fer amb aquesta carta. Ja veus que la nostra història va ser com un conte. Però el final no me'l vas contar. Almenys sé que tinc dret a crear-ho jo mateixa.
Per això termine aquesta carta amb llàgrimes als ulls, però sabent que algun dia deixarè de dessitjar-te mal, que algun dia aquestes llínies desapareixeran de la meua vida i del meu cor. I amb elles, tu, deixant un buit en el meu passat que mai podrè oblidar, ja que hi ha coses que no s'obliden, sinó que només canvien de lloc en la memòria.
